Prosa

La prosa en l’escriptura és l’ús del llenguatge que s’oposa al vers. Les paraules s’agrupen sense seguir les lleis de la mètrica, sinó que imiten el fluir del discurs oral. És la manera més natural d’escriure, per això, a banda de la literatura, apareix als mitjans de comunicació, avisos, lleis i altres documents. Tot i aquest caràcter més proper a la parla, va ser l’últim estil literari en aparèixer, ja que els primers escrits literaris utilitzaven el vers justament per marcar el caràcter artístic i facilitar la memorització.

Tradicionalment, la narrativa s’associa a la prosa, però pot haver poemes narratius i textos en prosa de caràcter no narratiu, com l’assaig, la descripció, etc. per tant és incorrecte considerar la prosa com un gran gènere literari.

Característiques:

Gairebé tota la gent utilitza la narrativa en la seva vida quotidiana, ja que quan volem explicar una història o algun fet a altres persones estem utilitzant la narració oral per comunicar-nos. A més, també hi ha els autors literaris que fan textos narratius utilitzant les característiques pròpies de les narracions, com usar el passat com temps verbal més representatiu o utilitzar adverbis i locucions adverbials o connector per situar l’acció en un espai i temps determinat.

La seva estructura es divideix en plantejament, nus i la resolució les quals es corresponen amb un abans, un procés i un després. En el plantejament es presenta l’acció o situació, personatges, espai i el temps. En canvi el nus es treballa més el que és la trama de la narració amb un conflicte en mig. I finalment el desenllaç s’arriba a la resolució del conflicte.

Gèneres naratius

Es refereix a aquells gèneres discursius amb una extensió limitada. Es pot distingir dues sèries de narratives. La narrativa de la modernitat i la narrativa de la postmodernitat. El que narra la història s’anomena Narrador, aquest gènere compleix la funció referencial del llenguatge. Aquest gènere es caracteritza per ser una narració de forma seqüencial compost per personatges dins d’aquesta. Té coherència en el que s’està contant, té en compte els temps, en els que els personatges actuen. Comunica les més íntimes vivències de l’home, que és subjectiu, els estats anímics i els estats amorosos. El present, passat i futur es confonen.

Novel·la

El tractament de la novel·la com a gènere literari, només va venir després 1934, quan Mikhaïl Mijailovish Bajtín, va diferenciar la novel·la de la prosa novel·lesca i la poesia lírica. Els antecedents d’aquesta discussió dels anteriors crítics, és que ells no havien trobat en la novel·la mateixa manera-estilística de la poesia, i per tant se li havia negat qualsevol significació artística, per només tractar-la com un document. A partir dels anys vint, s’havia plantejat estudiar la prosa novel·lesca, i definir-la per la seva especificitat. D’acord amb Bajtin, va ser un error dels crítics dels anys vint, el de calcar les anàlisis dels gèneres poètics per ser un estudi monoestilístic. Rebutjant així a la estilística l’estatus d’estudi de la novel·la, per tant, sol reduir-se a les destreses individuals i de l’artista, i deixant de banda les evidències de la parla de les ciutats, dels registres socials, de les generacions i les èpoques.

Conte

El conte és una narració breu de fets imaginaris, protagonitzada per un grup reduït de personatges i amb un argument senzill. Hi ha dos grans tipus de contes: el conte popular i el conte literari.

El conte popular és una narració tradicional de transmissió oral. Es presenta en múltiples versions, que coincideixen en l’estructura però discrepen en els detalls. Té tres subtipus: els contes de fades o contes meravellosos, els contes d’animals i els contes de costums. El mite i la llegenda són també narracions tradicionals, però solen considerar gèneres autònoms. Les mil i una nits és la recopilació més coneguda de contes populars orientals que es coneix. De la seva banda, el conte literari és el concebut i transmès mitjançant l’escriptura. L’autor sol ser conegut. El text, fixat per escrit, es presenta generalment en una sola versió, sense el joc de variants del conte popular. Es conserva un corpus important de contes del Antic Egipte, que constitueixen la primera mostra coneguda del gènere.

Biografia

La biografia (del grec bios, que significa ‘vida’, i graphein, que significa ‘escriure’) és la història de la vida d’una persona narrada en poques paraules des del seu naixement fins la seva mort, consignant els seus fets aconseguits i els seus fracassos, així com tot el que de significatiu pugui interessar de la mateixa.

Per això sol adoptar la forma d’un relat expositiu, freqüentment narratiu i en tercera persona, de la vida d’un personatge real des que neix fins que mor o fins l’actualitat. En la seva forma més completa, sobretot si es tracta d’un personatge del passat, explica també els seus actes d’acord amb el context social, cultural i polític de l’època intentant reconstruir documentalment el seu pensament i figura. La biografia en forma escrita constitueix un subgènere literari dela Històriaque es divideix al seu torn en diversos subgèneres. Les principals característiques són:

– Relata els esdeveniments més importants i interessants de la vida del personatge.

– Generalment, consigna dades exactes com noms, dates i llocs.

– Es redacta en tercera persona.

Crònica

Una crònica és una obra literària que narra fets històrics en ordre cronològic en espais de temps i en transcurs dels quals són al seu torn situacions del moment. La paraula crònica ve del llatí Chronica, que al seu torn es deriva del grec Kronika biblio, és a dir, llibres que segueixen l’ordre del temps. En una crònica dels fets es narren segons l’ordre temporal en què van ocórrer, sovint per testimonis presencials o contemporanis, ja sigui en primera o en tercera persona.

S’entén per crònica la història detallada d’un país, d’una localitat, d’una època o d’un home, o d’un esdeveniment en general, escrita per un testimoni ocular o per un contemporani que ha registrat sense comentaris tots els detalls que ha vist, i encara tots els que li han estat transmesos. De tots els països europeus potser els més rics en cròniques siguin França, Itàlia i Anglaterra.

A la crònica s’utilitza un llenguatge senzill, directe, molt personal i admet un llenguatge literari amb ús reiteratiu d’adjectius per fer èmfasi en les descripcions. Empra verbs d’acció i presenta referències d’espai i temps. La crònica porta cert distanciament temporal al que se l’anomena escrits històrics. Per mitjà de les cròniques es poden redactar escrits, prenent les opinions de diverses persones per saber si això és cert o no, com en el llibre Crònica d’una mort anunciada escrit per Gabriel García Márquez.

Les cròniques són també un gènere periodístic. Se les classifica com “grogues” o “blanques” segons el seu contingut. Les “grogues” tenen material més subjectiu i generalment la veu autoritzada és una persona o ciutadà comú; les “blanques” usen material més objectiu i la veu autoritzada és, generalment, l’autoritat, un professional, etc.

Assaig

L’assaig és un gènere relativament nou. Els seus orígens es poden rastrejar des d’èpoques més o menys remotes. Només en l’edat contemporània ha arribat a assolir una posició central. És força probable que en el seu desenvolupament i hegemonia, hagin tingut una gran influència el pensament liberal i el periodisme.

Gènere periodístic

El gènere periodístic es defineix en funció del paper que juga el narrador o emissor del missatge en relació a la realitat observada. La notícia pertany al gènere periodístic d’informació per excel·lència, i l’article d’opinió el més obert a la subjectivitat. Per a alguns autors, són estratègies comunicatives que s’organitzen i es fan recognoscibles tant per l’emissor com per al destinatari. Els textos que pertanyen al gènere periodístic informen a una gran quantitat de lectors sobre successos d’actualitat. Predominen, en ells, la funció referencial o informativa el llenguatge i l’estil formal. En aquest tipus de text es privilegia el fet. El periodisme és un mètode d’interpretació de la realitat; per fer aquesta interpretació i transmetre al públic es necessiten una sèrie de filtres, unes fórmules de redacció, que és el que anomenem gèneres periodístics.

Alguns teòrics de la comunicació defineixen els gèneres periodístics com formes de comunicació culturalment establertes i reconegudes en una societat, un sistema de regles a les quals es fa referència per a realitzar els processos comunicatius. Altres autors veuen els gèneres periodístics com categories bàsiques que construeixen la realitat. Els gèneres periodístics es diferencien entre si per tal de recollir la complexitat del que passa i exposar els lectors.

Hi ha gran varietat de classificacions de gèneres periodístics. Aquestes varien segons els diferents autors i corrents.

Segons la tipologia anglosaxona, basada en la frase “els fets són sagrats, les idees lliures”, es coneixen dos tipus de gèneres: els que donen a conèixer fets: la notícia, el reportatge i la crònica i els que donen a conèixer idees: principalment el editorial i el article d’opinió.

Segons les tipologies llatines es distingeixen quatre grans gèneres: informació, reportatge, crònica i article o comentari.

Exemple:

Ve’t aquí que una vegada era un pare i una mare,que tenien un fillet tan petit, tan petitet,que li deien en Patufet. Un dia la seva mare,mentre feia coure l’olla,va dir:

”Ai,filla,quina guitza em fa sortir a comprar;el dinar ja bull al foc i no trobo el safrà enlloc.
En Patufet que tot ho remenava i que pertot arreu es ficava,de seguida va contestar:
“Mare,si no hi ha safrà,jo us en puc anar a buscar.”
“On vols anar, on vols anar! No veus que ets massa petitò i la gent et pot trepitjar pel carrer com un cigró?”
“Ja hi aniré cantant, i així,si no hem veuen,bé prou que em sentiran”
“No i no. Els menuts creuen. Hi aniràs quan siguis gran.”
“Eh! Eh! Eh! Jo vull anar a buscar safrà!”

(Fragment d’el Patufet, versió popular catalana)