Teatre

El teatre (“lloc per contemplar”) és una art escènica relacionada amb l’actuació i la representació d’uns esdeveniments, que consta de representar una història fictícia que protagonitzen un o més personatges en un lloc i un temps concret i davant d’un públic.

S’utilitzen elements com els discursos i els diàlegs, els gestos, l’escenografia, la música, el so i l’espectacle. És també el gènere literari que comprèn les obres concebudes en un escenari i davant d’un públic.

Característiques generals:

La majoria dels estudis consideren que els orígens del teatre s’han de buscar en l’evolució dels rituals màgics relacionats amb la caça, igual que les pintures rupestres, o la collita agrícola que, després de la introducció de la música i la dansa, es embocar en autèntiques cerimònies dramàtiques on es retia culte als déus i s’expressaven els principis espirituals de la comunitat. Aquest caràcter de manifestació sagrada és un factor comú a l’aparició del teatre en totes les civilitzacions.

El teatre, com s’ha pogut observar, constitueix un tot orgànic del que els seus diferents elements formen una part indivisible. Aquests elements, no obstant això, posseeixen cadascun característiques i normes pròpies i, en funció de l’època, de la personalitat del director o d’altres circumstàncies, és habitual que es concedeixi a uns o altres major rellevància dins del conjunt.

És un dels gèneres literaris més antics que és representat gràcies a un element imprescindible i bàsic que és el diàleg. Aquest gènere es pot presentar escrit, però perquè sigui complet ha de ser representat en un teatre amb actors davant d’un públic. Al gènere teatral, l’autor i també quasi sempre el narrador desapareixen per complet cedint-li la veu als personatges que són els que posen vida a l’obra mitjançant el diàleg i la seva actuació. La crítica d’aquest gènere es basarà en l’opinió personal sobre la representació teatral en general.

Tipus de textos teatrals

El text dramàtic en el teatre està escrit en forma de diàleg. Existeixen diverses classes de diàlegs:

Col·loqui: És un diàleg entre diversos interlocutors, en el que els discursos solen ser oposats.

Monòleg o sol·liloqui: És un diàleg on un personatge parla amb si mateix.

Monòleg: A diferència del sol·liloqui, aquí trobem un personatge que parla amb si mateix però davant d’un grup de personatges.

Apart: Petit monòleg que se sostreu convencionalment de la percepció dels altres personatges.

Apel·lació: És un discurs adreçat directament al públic.

Gèneres teatrals

Hi ha diversos gèneres teatrals:

Comèdia: Gènere realista. A la comèdia els personatges són, complexos, comuns i corrents que encarnen els defectes i vicis dels éssers humans, el conflicte que es presenta és possible i probable en la vida real, si bé el seu contingut s’exagera o ridiculitza en l’intent per provocar el riure del receptor. El protagonista en aquest conflicte lluita amb el seu antagonista en un intent fallit per aconseguir els seus propòsits; fallit, perquè els seus intents els porten a diverses situacions, en les quals fracassa o és objecte de burla. El desenllaç presenta una solució alegre al conflicte amb la qual tots els problemes s’alegren i tots queden feliços. Generalment, els autors, a través del riure, intenten que el receptor reflexioni sobre el que succeeix en l’obra i d’aquesta manera pugui extreure un ensenyament si es veu identificat amb algun dels personatges. Per això, alguns autors consideren que la comèdia és moralista. Tartuf o L’impostor de Molière és un exemple.

Tragèdia: Gènere realista. A la tragèdia hi ha personatges il·lustres, amb la finalitat de produir una crisi, és a dir, una purificació del receptor (lector o espectador) i que culmina en moltes ocasions amb la destrucció social o física del protagonista. Èdip rei de Sòfocles és un exemple d’aquest gènere.

Drama: Gènere realista. En el drama es representa una situació de la vida real que resulta complexa i difícil però amb un final favorable o feliç, es caracteritza per tenir personatges comuns i complexos que s’enfronten a situacions límit de la seva vida i que acaben per reconèixer encara que això no necessàriament generi un canvi intern en el protagonista.

Melodrama: Gènere no realista. Les anècdotes complexes on els personatges són simples és la característica fonamental d’aquest gènere. Busca que l’espectador tingui una resposta emocional superficial davant els successos de l’escena. Els personatges tenen reaccions emocionals exacerbades davant les accions dels altres personatges. Hi ha un conflicte de valors oposats que poden estar en qualsevol àmbit: moral, estètic, etc. Nuestra Natacha d’Alejandro Casona, estrenada a Barcelona el novembre de 1935 (al Teatre Barcelona), és un exemple.

Tragicomèdia: Gènere no realista. El personatge protagonista de la tragicomèdia és simple, generalment un arquetip, està a la recerca d’un ideal: l’amor, l’amistat, la fraternitat, etc. L’anècdota és complexa. No és la unió de tragèdia i comèdia. L’ocell blau de Maurice Maeterlinck n’és un exemple.

Obra didàctica: Gènere no realista. Caracteritzada per presentar-se en forma de sil·logisme que convida a la reflexió de l’espectador i que a partir d’ella tingui un aprenentatge. Els personatges són simples i l’anècdota complexa. El cercle de guix caucasià de Bertolt Brecht és un exemple clar.

Farsa: Gènere impossible. La característica principal de la farsa rau en la unió d’una substitució de la realitat (de llenguatge, de lloc, etc.) I que uneix elements de qualsevol dels altres sis gèneres. per això no és un gènere pur. Els seus orígens es remunten a Aristòfanes però és en el segle XX quan aquest gènere pren veritable importància i rellevància. La Cantant calba d’Eugen Ionescu és el més clar exemple.

Pantomima: Els mims són actors que no utilitzen el llenguatge parlat en les seves actuacions i, sovint, prescindeixen de qualsevol so o objecte per fer-se entendre. Té elements de connexió amb la dansa i el circ. És una forma habitual d’art de carrer.

Teatre musical: És una forma de teatre que combina música, cançó, ball i diàlegs. El contingut emotiu de la història (humor, pathos, amor, ira…), així com la pròpia història, és transmesa mitjançant les paraules, la música, els moviments i els aspectes tècnics de l’espectacle com a una unitat integrada.

Òpera: És un drama total o parcialment musicat que s’escenifica cantant i amb acompanyament orquestral, i amb els elements escènics habituals del teatre (decoracions, vestuari).

Teatre de titelles: On els personatges són ninots anomenats titelles

Performance: És una actuació artística en directe on hi ha una important posada en escena, on habitualment l’artista (conegut com performer) es comporta d’una manera particular per a altre grup de gent (públic o audiència).