Tag Archives: esticomítia

Mètrica

18 març

En la poesia, la mètrica és la disciplina que s’ocupa de l’estructura rítmica dels versos i de la seva tècnica de composició. La unitat bàsica per comptar els versos varia segons la cultura, pot ser el peu, la llargada de les vocals o la síl·laba (més freqüent en les llengües romàniques).

En català un vers es classifica en menor o major segons si té menys o més de 8 síl·labes. Les síl·labes poètiques coincideixen amb les ordinàries exceptuant els fenòmens de diftongació o sinalefes, els hiats o les dièresis. Es compta fins a la darrera síl·laba tònica del vers, com en d’altres llengües romàniques en què són freqüents les paraules agudes, com el francès i l’occità. En les llengües romàniques en què són molt més freqüents les paraules planes (com el castellà i l’italià) es compta fins a la darrera tònica i se n’hi afegeix una. Això fa que, per exemple, en català es digui que un vers alexandrí té dotze síl·labes, mentre que en castellà i italià es digui que en té catorze (els dos hemistiquis es compten per separat, de manera que, amb el mateix nombre de síl·labes, el castellà i l’italià en compten dues més).

Segons el tipus de vers, hi ha un ritme canònic, marcat pels accents i la llargària de les paraules. Els versos poden tenir rima entre ells, és a dir, coincidència de sons finals. També poden combinar-se per formar una estrofa, amb un esquema mètric fixat (com el sonet). Si no s’adeqüen a aquestes restriccions, es parla de versos lliures o blancs.

Mètrica catalana

Els conceptes poesia i prosa no són excloents. La prova més clara n’és l’existència dels poemes en prosa. Un dels primers exemples d’aquest gènere ens el dóna el llibre de Baudelaire, Petits poèmes en prose i subtitulat Spleen de Paris. La poesia no és una manera d’escriure, sinó una determinada qualitat del discurs (oral o escrit). Roman Jakobson posava de manifest que la funció poètica del llenguatge és més àmplia que el concepte de poesia. És a dir, la funció poètica no és més que una condició lingüística sine qua non. D’altra banda, allò que distingeix un discurs en vers d’un discurs en prosa és precisament la mètrica. Però també existeixen diferents tipus de prosa. Cada frase és una figura sonora i gramatical. Quan aquestes figures es van repetint o bé quan van encaixant les unes amb les altres, aleshores diem que ens trobem davant d’una prosa rítmica; és a dir, una prosa que utilitza recursos típics del vers.

La prosa poètica, en canvi, es diferencia de la prosa rítmica perquè persegueix un efecte no necessàriament vinculat al material sonor. Allò que fa que una prosa sigui poètica té més a veure amb la combinació dels mots dintre la frase que no pas amb el ritme assolit per les frases del discurs.

El poema en prosa apareix quan els recursos de la funció poètica s’exploten al màxim. El poema en vers apareix quan, a més a més d’això, hi ha un ús regular dels elements sonors de la llengua. L’única cosa que diferencia un poema en prosa d’un poema en vers és la incorporació en aquest darrer dels artificis mètrics.

El vers lliure és encara més modern que el de poema en prosa. Apareix per ser aplicat als versos de Walt Whitman i d’altres que, com ell, escrivien sense subjectar-se a una mètrica determinada. El vers lliure, que reivindicava la llibertat d’elecció d’un ordre intern, va passar aviat a convertir-se en una mena de carta blanca per eludir aquest ordre i caure en l’esclavatge de la pròpia primarietat. Un poema en vers és un discurs dividit en uns segments més petits seguint uns criteris mètrics. Aquests segments, que s’anomenen versos s’imprimeixen aïllats cada un en una ratlla distinta. Un poema on la separació dels segments no respon a criteris mètrics no pot anomenar-se poema en vers, simplement perquè els seus segments no són versos. Si, doncs, no són versos poden ocórrer dues coses: a) que la divisió no obeeixi cap criteri, o b) que obeeixi criteris sintàctics, semàntics, visuals, etc. Tant en un cas com en l’altra, el concepte més escaient és el que W. H. Auden en diu prosa retallada (choop-ped-up prose). El fet de tenir al davant un text en prosa retallada ens indica, que no l’hauríem de llegir com si estigués imprès a la manera de la prosa; ens indica que el poeta ha volgut donar a cada ratlla una certa unitat. El paper de la mètrica dins la funció poètica del llenguatge és, doncs, un element més d’entre tots els que contribueixen a posar en relleu totes les unitats del discurs poètic. El paper que juga la mètrica en el tot de la funció poètica del llenguatge és un paper poderòs, però també un de tants altres.

Síl·laba

La naturalesa dels sons del llenguatge fa que en pronunciar-los s’agrupin en síl·labes. En català, cada vocal és el nucli d’una síl·laba. No hi pot haver síl·laba sense vocal, ni cap síl·laba pot tenir més d’una vocal. Un diftong no implica pas el contacte de dues vocals, sinó el d’una vocal amb un so que no és vocàlic ni consonàntic. Quan convertim un hiat en un diftong fem una sinèresi. El cas contrari de la sinèresi és la dièresi. Aquesta consisteix a convertir un diftong en un hiat. Quan una paraula acaba en so vocàlic i la paraula següent comença en un altre so vocàlic, es poden produir tres fenòmens: hiatus, sinalefa i elisió. La sinalefa comporta una diftongació, i l’elisió la desaparició d’una vocal. El metre, doncs, és un element modificador de les solucions de vocals en contacte. Quan el metre obliga a una sil·labació que en el llenguatge ordinari es resoldria en un hiatus, tenim un focus de tensió. I tornem a tenir un focus de tensió quan el metre obliga a fer un hiatus on en el llenguatge ordinari es resoldria en una sil·labació.

Accents

L’accent és molt més important que la síl·laba. Ara bé, l’accent d’intensitat és variable segons el context on apareix. Per tal de localitzar les síl·labes portadores d’accent màxim només cal tenir en compte la posició que tenen en el sintagma: a) La darrera síl·laba tònica de qualsevol seqüència és sempre portadora d’accent màxim. b) Les altres síl·labes tòniques són portadores d’accent màxim quan estan situades entre dues síl·labes àtones, o bé quan van seguides de dues síl·labes àtones. El català tendeix a originar seqüències de ritme binari o ternari, o bé mixtes. El català ens permet de reconèixer quatre nivells accentuals, dintre dels quals l’oposició entre el primer i els altres serà l’única realment rellevant des del punt de vista mètric. Nivell 1: Síl·laba d’accent màxim o irrenunciable. Nivell 2: Síl·laba d’accent renunciable. Nivell 3: Síl·laba tònica desaccentuada. Nivell 4: Síl·laba àtona.

Sistema lingüístic i sistema mètric

La coincidència de fronteres sintàctiques i mètriques s’anomena esticomítia. La no coincidència s’anomena encavallament. En català hi ha tres regles que regulen la superposició d’ambdós sistemes.

a) La frontera de vers ha de coincidir amb una frontera de mot.

b) Entre el darrer accent màxim i la frontera de vers no hi pot haver cap frontera de mot.

c) L’últim temps fort del vers ha d’estar ocupat per un accent màxim.

Classificació dels versos

En català hi ha tres tipus de mètrica: mètrica sil·làbica, mètrica accentual, i altres mètriques. La mètrica sil·làbica comprèn molts tipus de versos, però el denominador comú de tots consisteix en el nombre de síl·labes que tenen comptant des de la primera de totes fins a l’última tònica.

Al marge d’aquesta classificació, és útil recordar que tot vers que acaba amb un mot agut s’anomena vers masculí, i tot vers que acaba en un mot pla o esdrúixol s’anomena vers femení. Un poema té versos isosil·làbics quan tots els que el componen tenen el mateix nombre de síl·labes. Si el nombre de síl·labes de cada vers varia, aleshores diem que un poema té versos anisosil·làbics. Així, doncs, la classificació de la mètrica sil·làbica és:

a)Isosil·làbica —- art menor —- sense cesura / amb cesura; —- art major —- amb cesura / sense cesura.

b)Anisosil·làbica. Els versos d’art menor són els que tenen de quatre a vuit síl·labes. La cesura és un tall que divideix el vers en dos hemistiquis d’igual o diferent llargada; pertany al sistema mètric i no al lingüístic. Això vol dir que la cesura, si bé coincideix sempre amb una frontera de mot, no té per què coincidir amb una pausa sintàctica. L’efecte de la cesura sobre el vers és el de donar a cada hemistiqui el mateix valor mètric que té un vers no cesurat. Això vol dir que les síl·labes àtones que hi ha entre el darrer accent del primer hemistiqui i la cesura no tenen valor mètric. Els versos d’art major amb cesura es redueixen en principi al decasíl·lab i a l’alexandrí. El decasíl·lab cesurat pot presentar dues modalitats: la primera és de 4 + 6, i la segona de 5 + 5. L’alexandrí cesurat també té més d’una possibilitat. Les modalitats més utilitzades són la de 6 + 6, anomenada alexandrí bimembre i la de 4 + 4 + 4, anomenada alexandrí trimembre. Però res no impedeix la possibilitat de la modalitat de 4 + 8, així com tampoc la de 8 + 4. L’art major sense cesura està representat bàsicament per dos tipus de versos: el decasíl·lab i el dodecasíl·lab. Com que són seqüències indivisibles en hemistiquis, la distribució accentual no és lliure. El decasíl·lab imposa la distribució accentual a base d’originar cinc subseqüències binàries o bé la combinació de dues ternàries i dues de binàries.

Mètrica accentual

L’objectiu principal de la mètrica accentual és d’originar la repetició d’una mateixa seqüència al llarg de tot un vers o bé de tot el poema. La mètrica accentual es pot realitzar també dintre de la mètrica sil·làbica. A vegades la mètrica accentual realitzada dintre la mètrica sil·làbica permet amb menys violència la combinació de versos amb un nombre parell de síl·labes i versos amb un nombre senar. La mètrica accentual pura no es presenta necessàriament coincident amb la isosil·làbica, i la podríem agrupar en dos apartats segons si la frontera de vers o la cesura hi tenen un paper o no.

La mesura del vers

Vers: sèrie de paraules determinada pel nombre de síl.labes, pauses, accents, ritmes, etc. que sol ocupar una ratlla.

El vers català més comú acaba en paraula plana, per això, a l´hora de mesurar versos, es compta fins a la darrera síl.laba accentuada, sigui aguda, planxa o esdrúixola. I les paraules esdrúixoles compten sovint com a paraula plana. (1)

FENÒMENS DE CONTACTE FONÈTIC ENTRE MOTS:

HIAT: Es pronuncien separadament dues vocals en contacte, sobretot en poesia medieval, i especialment si totes dues són tòniques o hi ha una pausa mètrica (coma,punt,etc.) entre elles:
Qui- és- a-quell- qui- en- a-mor- con-tem-ple (10 síl. AUSIÀS MARCH)

SINALEFA: Es pronuncien en una sola síl.laba les dues vocals en contacte, sobretot si són vocals iguals o àtones o quan una d´elles pertanyi a un mot monosíl.lab. S´ha de tenir en compte que les pauses mètriques (comes, punts, etc.)no impedeixen les sinalefes.
A -ca-da ins-tant,- i en -els-se-gles-em-moc (10 síl. J.V. FOIX)

ELISIÓ: Es suprimeix la pronúncia d´una de les dues vocals en contacte (neutra)
Re-cor-da-sem-prai-xò-Se-pha-rad (9 síl. S. ESPRIU)

FENÒMENS DE CONTACTE FONÈTIC DINS DELS MOTS:

SINÈRESI: Quan es pronuncia un hiat com un diftong. Sobretot es fa per mantenir la regularitat rítmica:
me-mò-ri-a ……..me-mò-ria.

DIÈRESI: és la transformació d´un diftong en un hiat. És rara en català:
ai-gua…………….a-i-gua 

Els versos catalans

VERSOS D´ART MENOR: de 4 a 8 síl.labes i sense cesura

MONOSÍL.LAB (1 síl.laba) , BISÍL.LAB (2)I TRISÍL.LAB (3)

Versos poc usats que poden aparèixer entre d’altres més llargs.

TETRASÍL.LAB O QUADRISÍL.LAB (4)

Usat a l´edat mitjana, pels noucentistes, i per la poesia popular.

JAUME ROIG

Una polida

Galant, ardida,

PENTASÍL.LAB( 5 )

No gaire conreat: surt a poemes dela Decadència, romanços de cec i Verdaguer.

JOSEP SEBASTIÀ PONS

Passen bandolers,

Bandolers d´Espanya,

HEXASÍL·LAB (6 )

Força emprat, sobretot en poesia popular.

TEODOR LLORENTE

Joiós caçador, passa;

Busca més brava caça

I deixa´m quiet a mi…

HEPTASÍL.LAB (7)

El més usat de totes les èpoques, sobretot en p. popular i teatre en vers.

ANÒNIM

A l´Aragó hi ha una dama

Que és bonica com un sol;

Té la cabellera rossa…

OCTOSÍL.LAB (8)

Molt usat també a l´edat mitjana i des dela Renaixença.

GUIMERÀ

Les fulles seques fan sardana

D´ací d´allà saltironant…

VERSOS D´ART MAJOR: de 9 a 12 síl.labes amb o sense cesura.

CESURA: pausa que divideix el vers en dues parts (iguals o desiguals) anomenades HEMISTIQUIS, coincidents amb pausa sintàctica o no, i situada entre dues paraules o no. Pot admetre síl.labes addicionals que no afecten al recompte.

ENEASÍL.LAB( 9 )

Poc usat.

DECASÍL.LAB (10)

Sense CESURA: accent a la 6ª ;o bé a 4ª i 8ª (imita l´endecasillabo italià).

CARNER

L´aurora tem de viure i es preserva

El llamp, el tro, la majestat revelen…

Amb CESURA:4+6 (el model més clàssic de la poesia antiga).

J. ROÍS DE CORELLA

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

Penatge blanc, he vista una garsa…

AMB CESURA:6+4 (origen francès).

M. MILÀ I FONTANALS

Voleu oir la gesta del pros Bernat,

Comte de Ribargorça i de Pallars,…

AMB CESURA : 5+5 (origen castellà).

VERDAGUER

Te vull sobre el pit com una corassa,

Te vull sobre el cor com místic segell…

HENDECASÍL.LAB (11)

Poc usat, surt al romancer.

ALEXANDRÍ (12)

Amb cesura sempre: 6+6. Té un to solemne i narratiu. molt corrent fins al s. XV, després s´ha usat en poesia popular i modernisme. Al s. XX és vers lliure (sense rima).

GUERAU DE LIOST

Ja el ramat és a dins. La porta s´ha tancat

I pel llindar balder traspua el color groc…

Alguns poemes tenen en compte la distribució de síl.labes àtones i tòniques al llarg decada vers, creant petites unitats rítmiques dins de cada vers anomenades PEUS MÈTRICS. Provenen dels grecs i llatins, que distingien entre síl.labes llargues i breus, que per nosaltres serien tòniques ( T ) i àtones ( A ). La distribució dels accents pot estar feta de manera que hi hagi un ritme que es repeteixi, com si fos la “música” del vers. Per demostrar-ho només cal experimentar el plaer d´escoltar poemes en un idioma estranger o desconegut per a nosaltres. Els peus mètrics més usuals són:

IAMBE

àtona-tònica

De dins el pit covard els mots com un estol

TROQUEU

tònica-àtona

És quan dormo que hi veig clar

DÀCTIL

tònica-àtona-àtona

L´illa de l´últim adéu on es va inclinà el meu migdia

AMFÍBRAC

àtona-tònica-àtona

S´agita la pompa llanguent d´una immensa cortina

ANAPEST

àtona-àtona-tònica

Va passant entremig de sa gent adormida

Els poetes del segle XX, en canvi, prefereixen fer el ritme mitjançant la repetició de sons vocàlics (al·literació), les frases interrogatives i exclamatives, el tipus d´oracions sintàctiques escollit, les repeticions de mots o camps semàntics…

Per trobar els accents d´un poema s’ha de tenir en compte que:

– El recompte comença a partir de la primera síl.laba tònica. Si, per davant o darrera de l´última tònica , queden àtones, no es compten perquè estan en ANACRUSI.
-La majoria de les paraules tenen accent: mel, sofriment, sent, arpa, però hi ha monosíl.labs àtons, com els articles, conjuncions, pronoms febles,etc: el,me,o,i,en,-nos,la (que no tenen accent)…
-Els mots compostos tenen dos accents, el principal i el secundari:
ràpidament (P-S) busca-raons (S-P) carabrut (S-P)
-S´han de tenir en compte les sinalefes, elisions, hiats, etc. a l´hora de comptar les síl.labes accentuades o àtones.
-No poden aparèixer més de dues síl.labes àtones seguides, si fossin tres, per exemple, una vocal àtona pot rebre un accent de suport: I així treurà meravellosa flor. (T T T T T)
-Els accents rítmics no poden caure en dues síl.labes tòniques consecutives. Si és així, se n´elimina un. 

Anuncis